El nou estat del món i els efectes de la globalització en la creixent complexitat de tots els processos culturals ha fet emergir l’art des d’altres miralls del món. Mentre l’Orient desperta a l’art contemporani, augmenta el sentiment d’identitat de l’art occidental. La necessitat de crear esdeveniments que s’erigeixin en plataforma d’aquest intercanvi global, el nou escenari postcolonial, les actituds manifestament neocolonialistes amagades sota discursos multiculturals han fet de les biennals d’art contemporani una cita imprescindible per detectar les grans problemàtiques de l’art en l’era global. La voluntat dels països orientals de divulgar la seva adscripció a l’art contemporani han fet sorgir diverses biennals a la cara oriental de l’art.

Tot i tractar-se d’ esdeveniments arrelats a l’espectacularitat de la indústria cultural, no s’ha trobat una alternativa a l’ impacte i efecte mediàtic de les biennals. Tota Biennal aspira a ser trendy, crear tendència, posar de moda alguna cosa, que tothom en parli. Per això, malgrat la dispersió global, una biennal és un esforç de concentració per marcar tendència. A les velles biennals europees o nordamericanes, com la de Venècia, la Documenta (quinquennal) o la del Withney, cal contraposar ara les biennals emergents de les antigues perifèries de l’art: Sidney, Johannesburg, Taipei o Singapur, que s’ha estrenat aquest any 2006. En un marc global, però, les biennals poden ser cada cop més perifèriques, només es tracta de saber crear l’esdeveniment, perquè l’art ja no té centre o perifèria, sinó que qualsevol lloc pot convertir-se en esdeveniment.

La crítica d’art des de la pràctica curatorial en el marc d’esdeveniments periòdics d’ampli abast és el que es planteja aquest simposi, així com els discursos que generen les biennals, les seves derivacions envers el mercat i els efectes en la crítica com a part activa i receptora del seu impacte.